Famílies

  • FAMÍLIES D’OLI. ENTREVISTA: RICARDO GUIMERÀ

    Ricardo Guimerà: “Sóc pagès i granger. Crec que és bo que les dues disciplines puguin anar juntes”

    En Ricardo és un treballador nat i té les idees molt clares.

    En Ricardo Guimerà forma part de la quarta generació d’una família dedicada al camp. És soci de la cooperativa de Mas de Barberans i no només treballa al cultiu de l’oliva, sinó que també té cura dels animals de la seva granja. Una combinació que li permet obtenir una estabilitat necessària per evitar els sotracs que sovint afecten a l’agricultura. Coneguem-lo una mica més, de la mà del nostre estimat Quique Pedret.

    Des de l’inici de la conversa amb en Quique Pedret, en Ricardo Guimerà vol deixar una cosa ben clara: “M’agradaria remarcar que sóc pagès… i granger”. El motiu és simple: “en el món de secà com el de les Terres de l’Ebre és molt difícil estabilitzar els ingressos”. I és que, malauradament, i encara que reconeix que el terme del Mas de Barberans és “de lo milloret”, cap terra s’escapa de la sequera que estem patint actualment. “Un any molt dolent per a l’agricultura es pot subsistir amb la granja”, resumeix amb clarividència.

    De la granja al camp i del camp a la granja. En Ricardo és un treballador pluriocupat!

    En Ricardo no recomana la poca estabilitat del seu ofici ni als seus propis fills (“no vull que pateixin el mateix que pateixo jo”, diu), però al mateix temps afirma que no canviaria el camp per a res del món. “Ser pagès és molt agraït. Hi ha una frase que ho defineix molt bé: les persones enganyen més que respiren, però d’arbres no n’hi ha cap que enganyi.” O, dit d’una altra manera: “Si tu fas el que toca, l’arbre t’ho torna”. Sap de què parla, en Ricardo, ja que té una llarga experiència que, a més, li ve de família. És fill d’uns pares que, malgrat estar jubilats, es resisteixen a retirar-se: “els meus pares són els supervisors generals, venen a passar revista. Mentre ens duri això, voldrà dir que ens anirà bé a casa. El dia que això s’acabi serà perquè se n’han anat ells”.

    Sona el mòbil del Ricardo: la granja té els seus horaris.

    En un moment de la conversa, succeeix un moment molt curiós. Sona un mòbil i en Quique se sorprèn: és una alarma del Ricardo, relacionada amb alguna gestió que s’ha de realitzar a la granja. I és que en Guimerà utilitza les noves tecnologies per a la seva feina: “Està tot molt informatitzat”. Avanços que desitjaria que també es poguessin aplicar a alguns aspectes de l’olivera: “si poguessim millorar el tema de la poda i de la recollida milloraria molt”. 

    El futur del sector no només passa pels avanços tecnològics, sinó també per un canvi en el consum per part de la societat: “Espero que la gent es vagi mentalitzant que no s’ha de comprar tot al Marroc o al Brasil, o on sigui. Que el que tenim aquí ho puguem menjar aquí, també!”. A banda, en Ricardo també té molt clar què hauria de passar amb l’increment de preus que s’està vivint actualment: “Que la pujada de preu hagi vingut per quedar-se o se’n torni tot. Que no se’ns quedi el preu del gasoil pels núvols i el preu de l’oli per terra, perquè llavors serà molt difícil subsistir”. 

    Conversar amb en Ricardo és rebre tota una lliçó de la vida al camp. 

    Per acabar, en Ricardo torna a fer referència als seus fills i afirma que, si malgrat tot, decideixen seguir els seus passos, “tindran prou de tot per a guanyar-se la vida”. Però recorda: “És un camí difícil. És de les coses que em retrec a mi mateix: vaig agafar el que més m’agradava, però que no era el més fàcil”.

    Pots veure la conversa sencera aquí:

    https://www.youtube.com/watch?v=d9YpAsL7_-Y 

  • FAMÍLIES D’OLI. ENTREVISTA: J. FLOREAL PLA

    J. Floreal Pla: “No és el mateix les olives que l’oli”

    La saviesa té nom i cognoms: J. Floreal Pla.

    Fa més de vint anys que es va jubilar, però el seu entusiasme per l’oli, la terra i l’agricultura resten intactes. Avui, en Quique Pedret rep a J. Floreal Pla, un gran savi, a la sèrie de converses amb les famílies d’Olinyó 1870. Toca llegir i escoltar amb atenció: poques vegades tenim l’ocasió de gaudir d’un testimoni amb tants anys dedicats a l’oli d’oliva.

    En el moment en què es va enregistrar aquesta conversa amb el Quique Pedret, el senyor J. Floreal Pla estava a punt de complir 90 anys. Per tant, no és desgavellat afirmar que ens trobem davant d’una persona que ha destinat gairebé tota la seva vida a l’oli d’oliva. De fet, i encara que lògicament està jubilat, en J. Floreal Pla continua anant al camp, “per passar el temps” en paraules seves. 

    Quan en J. Floreal Pla parla, el millor és prestar-li tota l’atenció.

    Com els autèntics savis, el primer que crida l’atenció del senyor J. Floreal Pla és la seva humilitat. Preguntat sobre el conreu de les olives, contesta: “De les olives no en sé molt, lo meu és més l’assumpte de l’oli”. I vol deixar ben clara la diferència: “Un bon oli comença a l’olivera i acaba a l’ampolla, però pel camí passa per molts llocs, de moltes maneres”. I ell era expert en aquest procés de transformació, supervisant i analitzant tots els passos que hi ha entre les olives i l’oli. 

    La calma i la serenitat en el rostre d’en J. Floreal Pla: la satisfacció de la feina ben feta.

    «Quan les olives arriben al molí, han d’estar en bones condicions i classificades segons l’oli que vols». En J. Floreal Pla sap de què parla, ja que prové d’una família sencera dedicada a la pagesia i va estudiar química, va treballar a la cooperativa de la Sénia, va ser tècnic d’oli de les cooperatives del Baix Ebre-Montsià i va dur a terme tasques de laboratori. A més, va tenir l’oportunitat de veure com es treballava l’oli d’oliva a zones com Jaén. Per això, la seva opinió és tan rellevant. 

    Entre altres afirmacions destacades en aquesta conversa, en J. Floreal Pla diu que si es vol fer un bon oli, ha de cuidar-se dels tractaments que se’n fan, perquè alguns tractaments són molt dificultosos o, fins i tot, poden ser dolents per la salut. A més, segons ell, en els últims anys «s’ha avançat molt, però no s’ha fet més qualitat». També ha vist canvis en el clima… i com aquests canvis han influït de manera decisiva en les olives: «abans feia vent cada mes i baixaven les arabogues (intermitències de pluja menuda i breu). Així, les oliveres sempre estaven fresques. Per això, el tipus d’oliva farga era la millor que hi havia. Avui, ja no és la millor; l’oliva cau abans de madurar, queda a terra i es punxa… i al, punxar-se, l’oli que surt de l’oliva surt oxidat.»

    El Quique Pedret escolta, atentament, el repàs d’una llarga vida dedicada al món de l’oli d’oliva.

    Al final de l’entrevista, en J. Floreal Pla li diu al Quique Pedret que ha sigut una alegria i un honor. I nosaltres, des d’aquí, només podem dir que l’honor i l’alegria són nostres, per haver-nos regalat una conversa plena de saviesa

    Pots veure la conversa sencera aquí:

    https://www.youtube.com/watch?v=SyXBL5ZI5zc