FAMÍLIES D’OLI. ENTREVISTA: LOURDES ARASA
Lourdes Arasa: “Aquí tenim molta qualitat i molts bons aliments. Que es valore!”
Lourdes Arasa té sempre un somriure a la cara.
Lourdes Arasa no només és pagesa: també és carnissera. I qualsevol diria que, si el dia tingués més hores, podria ser, i fer, moltes més coses. El seu entusiasme contagiós es transmet a cada segon de la seva entrevista amb Quique Pedret, que t’expliquem a continuació i que forma part de la sèrie de converses amb les famílies de l’oli d’Olinyó 1870.
Es pot combinar el treball al camp amb la direcció d’una botiga? Lourdes Arasa, de la Cooperativa Sant Gregori de Santa Bàrbara, demostra que sí, es pot, sempre que t’organitzis i estiguis envoltada de persones que t’ajuden. Però comencem pel principi. Qui és Lourdes? “Soc pagesa. Em ve de família. D’avis a pares. I de pares a mi. Tinc olivera i mandarina, una mica repartida per tota la comarca”. Però no ho fa sola: compta amb l’ajuda del seu marit… que no és pagès, sinó matarife. I és que la vida de Lourdes, a banda del camp, també està molt marcada per la seva altra afició: la caça i el negoci de la carn. Té una botiga a Godall (“un poblet molt bonic”), que gestiona amb Montse: “ella està sempre als matins i així jo puc anar al camp. Sense Montse no ho podria fer tot”.
El seu marit, Montse… i ara, Quique Pedret: la Lourdes sap rodejar-se de bona gent.
Pel que fa al camp, Lourdes destaca que, encara que ja des de ben petita anava a plegar olives i garrofes, fa 17 anys va haver-hi un punt d’inflexió: “mon pare es va posar malalt i ho vaig haver d’agafar tot. Fins aquell moment estava a les ordres del pare. Ara soc jo la jefa”. Una tasca que reconeix que implica moltes hores de treball i cansament, però que li compensa. En les seves paraules: “el camp t’agrada o no t’agrada gens. I a mi m’agrada prou”. I aprofita per enviar un missatge d’esperança per a tota aquella gent que acaba de començar a treballar la terra o que vol iniciar una explotació agrària: “que no es rendeixin. Que ho intentin. Que encara que no és fàcil, que no marxin a casa i tanquin. Que lluitin, perquè a vegades dona bons fruits”.
Lourdes és un exemple de tenir un esperit alegre sense oblidar la lluita i la reivindicació.
Per aconseguir arribar a tot arreu, Lourdes té un ordre establert que li funciona. Quan arriba la temporada de l’oliva, deixa la nena a l’escola (Lourdes és mare d’una nena de 4 anys i d’un noi de 20) i va al camp fins a les 16 h de la tarda, que és quan plega i baixa al molí. “Vas al molí?” Li pregunta Quique, sorprès. “Sí, és cert, no hi ha moltes dones als molins… però jo estic molt bé al món dels homes. Tinc un hobby que és totalment d’homes: la caça!”. No obstant això, sí que li ha passat alguna anècdota curiosa pel fet de ser dona, com un dels primers dies en què va portar el tractor i els pagesos la van parar per fer-li notar: “tu ets una dona!”. “Em penso que sí!”, explica, somrient, Lourdes, recordant que en aquells temps no es veien massa dones portant el tractor.
Quique Pedret ha quedat garratibat per l’ímpetu de Lourdes.
Abans d’acomiadar-se, Lourdes deixa una reivindicació ben clara: “M’agradaria que ens donessin més suport i que es valori el que fem a les terres d’aquí, ja sigui oli, arròs, ramaderia… és igual”. I és que, segons ella, sembla que hi ha gent que no és conscient del que tenim a prop i que prefereix comprar producte de fora. “Aquí tenim molta qualitat i molts bons aliments. Que es valore!”. Queda dit.
Pots veure la conversa sencera aquí:
