Entrevista

  • FAMÍLIES D’OLI. ENTREVISTA: RICARDO GUIMERÀ

    Ricardo Guimerà: “Sóc pagès i granger. Crec que és bo que les dues disciplines puguin anar juntes”

    En Ricardo és un treballador nat i té les idees molt clares.

    En Ricardo Guimerà forma part de la quarta generació d’una família dedicada al camp. És soci de la cooperativa de Mas de Barberans i no només treballa al cultiu de l’oliva, sinó que també té cura dels animals de la seva granja. Una combinació que li permet obtenir una estabilitat necessària per evitar els sotracs que sovint afecten a l’agricultura. Coneguem-lo una mica més, de la mà del nostre estimat Quique Pedret.

    Des de l’inici de la conversa amb en Quique Pedret, en Ricardo Guimerà vol deixar una cosa ben clara: “M’agradaria remarcar que sóc pagès… i granger”. El motiu és simple: “en el món de secà com el de les Terres de l’Ebre és molt difícil estabilitzar els ingressos”. I és que, malauradament, i encara que reconeix que el terme del Mas de Barberans és “de lo milloret”, cap terra s’escapa de la sequera que estem patint actualment. “Un any molt dolent per a l’agricultura es pot subsistir amb la granja”, resumeix amb clarividència.

    De la granja al camp i del camp a la granja. En Ricardo és un treballador pluriocupat!

    En Ricardo no recomana la poca estabilitat del seu ofici ni als seus propis fills (“no vull que pateixin el mateix que pateixo jo”, diu), però al mateix temps afirma que no canviaria el camp per a res del món. “Ser pagès és molt agraït. Hi ha una frase que ho defineix molt bé: les persones enganyen més que respiren, però d’arbres no n’hi ha cap que enganyi.” O, dit d’una altra manera: “Si tu fas el que toca, l’arbre t’ho torna”. Sap de què parla, en Ricardo, ja que té una llarga experiència que, a més, li ve de família. És fill d’uns pares que, malgrat estar jubilats, es resisteixen a retirar-se: “els meus pares són els supervisors generals, venen a passar revista. Mentre ens duri això, voldrà dir que ens anirà bé a casa. El dia que això s’acabi serà perquè se n’han anat ells”.

    Sona el mòbil del Ricardo: la granja té els seus horaris.

    En un moment de la conversa, succeeix un moment molt curiós. Sona un mòbil i en Quique se sorprèn: és una alarma del Ricardo, relacionada amb alguna gestió que s’ha de realitzar a la granja. I és que en Guimerà utilitza les noves tecnologies per a la seva feina: “Està tot molt informatitzat”. Avanços que desitjaria que també es poguessin aplicar a alguns aspectes de l’olivera: “si poguessim millorar el tema de la poda i de la recollida milloraria molt”. 

    El futur del sector no només passa pels avanços tecnològics, sinó també per un canvi en el consum per part de la societat: “Espero que la gent es vagi mentalitzant que no s’ha de comprar tot al Marroc o al Brasil, o on sigui. Que el que tenim aquí ho puguem menjar aquí, també!”. A banda, en Ricardo també té molt clar què hauria de passar amb l’increment de preus que s’està vivint actualment: “Que la pujada de preu hagi vingut per quedar-se o se’n torni tot. Que no se’ns quedi el preu del gasoil pels núvols i el preu de l’oli per terra, perquè llavors serà molt difícil subsistir”. 

    Conversar amb en Ricardo és rebre tota una lliçó de la vida al camp. 

    Per acabar, en Ricardo torna a fer referència als seus fills i afirma que, si malgrat tot, decideixen seguir els seus passos, “tindran prou de tot per a guanyar-se la vida”. Però recorda: “És un camí difícil. És de les coses que em retrec a mi mateix: vaig agafar el que més m’agradava, però que no era el més fàcil”.

    Pots veure la conversa sencera aquí:

    https://www.youtube.com/watch?v=d9YpAsL7_-Y 

  • FAMÍLIES D’OLI. ENTREVISTA: J. FLOREAL PLA

    J. Floreal Pla: “No és el mateix les olives que l’oli”

    La saviesa té nom i cognoms: J. Floreal Pla.

    Fa més de vint anys que es va jubilar, però el seu entusiasme per l’oli, la terra i l’agricultura resten intactes. Avui, en Quique Pedret rep a J. Floreal Pla, un gran savi, a la sèrie de converses amb les famílies d’Olinyó 1870. Toca llegir i escoltar amb atenció: poques vegades tenim l’ocasió de gaudir d’un testimoni amb tants anys dedicats a l’oli d’oliva.

    En el moment en què es va enregistrar aquesta conversa amb el Quique Pedret, el senyor J. Floreal Pla estava a punt de complir 90 anys. Per tant, no és desgavellat afirmar que ens trobem davant d’una persona que ha destinat gairebé tota la seva vida a l’oli d’oliva. De fet, i encara que lògicament està jubilat, en J. Floreal Pla continua anant al camp, “per passar el temps” en paraules seves. 

    Quan en J. Floreal Pla parla, el millor és prestar-li tota l’atenció.

    Com els autèntics savis, el primer que crida l’atenció del senyor J. Floreal Pla és la seva humilitat. Preguntat sobre el conreu de les olives, contesta: “De les olives no en sé molt, lo meu és més l’assumpte de l’oli”. I vol deixar ben clara la diferència: “Un bon oli comença a l’olivera i acaba a l’ampolla, però pel camí passa per molts llocs, de moltes maneres”. I ell era expert en aquest procés de transformació, supervisant i analitzant tots els passos que hi ha entre les olives i l’oli. 

    La calma i la serenitat en el rostre d’en J. Floreal Pla: la satisfacció de la feina ben feta.

    «Quan les olives arriben al molí, han d’estar en bones condicions i classificades segons l’oli que vols». En J. Floreal Pla sap de què parla, ja que prové d’una família sencera dedicada a la pagesia i va estudiar química, va treballar a la cooperativa de la Sénia, va ser tècnic d’oli de les cooperatives del Baix Ebre-Montsià i va dur a terme tasques de laboratori. A més, va tenir l’oportunitat de veure com es treballava l’oli d’oliva a zones com Jaén. Per això, la seva opinió és tan rellevant. 

    Entre altres afirmacions destacades en aquesta conversa, en J. Floreal Pla diu que si es vol fer un bon oli, ha de cuidar-se dels tractaments que se’n fan, perquè alguns tractaments són molt dificultosos o, fins i tot, poden ser dolents per la salut. A més, segons ell, en els últims anys «s’ha avançat molt, però no s’ha fet més qualitat». També ha vist canvis en el clima… i com aquests canvis han influït de manera decisiva en les olives: «abans feia vent cada mes i baixaven les arabogues (intermitències de pluja menuda i breu). Així, les oliveres sempre estaven fresques. Per això, el tipus d’oliva farga era la millor que hi havia. Avui, ja no és la millor; l’oliva cau abans de madurar, queda a terra i es punxa… i al, punxar-se, l’oli que surt de l’oliva surt oxidat.»

    El Quique Pedret escolta, atentament, el repàs d’una llarga vida dedicada al món de l’oli d’oliva.

    Al final de l’entrevista, en J. Floreal Pla li diu al Quique Pedret que ha sigut una alegria i un honor. I nosaltres, des d’aquí, només podem dir que l’honor i l’alegria són nostres, per haver-nos regalat una conversa plena de saviesa

    Pots veure la conversa sencera aquí:

    https://www.youtube.com/watch?v=SyXBL5ZI5zc 

  • FAMÍLIES D’OLI. ENTREVISTA: LOURDES ARASA

    Lourdes Arasa: “Aquí tenim molta qualitat i molts bons aliments. Que es valore!”

    Lourdes Arasa té sempre un somriure a la cara. 

    Lourdes Arasa no només és pagesa: també és carnissera. I qualsevol diria que, si el dia tingués més hores, podria ser, i fer, moltes més coses. El seu entusiasme contagiós es transmet a cada segon de la seva entrevista amb Quique Pedret, que t’expliquem a continuació i que forma part de la sèrie de converses amb les famílies de l’oli d’Olinyó 1870. 

    Es pot combinar el treball al camp amb la direcció d’una botiga? Lourdes Arasa, de la Cooperativa Sant Gregori de Santa Bàrbara, demostra que sí, es pot, sempre que t’organitzis i estiguis envoltada de persones que t’ajuden. Però comencem pel principi. Qui és Lourdes? “Soc pagesa. Em ve de família. D’avis a pares. I de pares a mi. Tinc olivera i mandarina, una mica repartida per tota la comarca”. Però no ho fa sola: compta amb l’ajuda del seu marit… que no és pagès, sinó matarife. I és que la vida de Lourdes, a banda del camp, també està molt marcada per la seva altra afició: la caça i el negoci de la carn. Té una botiga a Godall (“un poblet molt bonic”), que gestiona amb Montse: “ella està sempre als matins i així jo puc anar al camp. Sense Montse no ho podria fer tot”. 

    El seu marit, Montse… i ara, Quique Pedret: la Lourdes sap rodejar-se de bona gent.

    Pel que fa al camp, Lourdes destaca que, encara que ja des de ben petita anava a plegar olives i garrofes, fa 17 anys va haver-hi un punt d’inflexió: “mon pare es va posar malalt i ho vaig haver d’agafar tot. Fins aquell moment estava a les ordres del pare. Ara soc jo la jefa”. Una tasca que reconeix que implica moltes hores de treball i cansament, però que li compensa. En les seves paraules: “el camp t’agrada o no t’agrada gens. I a mi m’agrada prou”. I aprofita per enviar un missatge d’esperança per a tota aquella gent que acaba de començar a treballar la terra o que vol iniciar una explotació agrària: “que no es rendeixin. Que ho intentin. Que encara que no és fàcil, que no marxin a casa i tanquin. Que lluitin, perquè a vegades dona bons fruits”.

    Lourdes és un exemple de tenir un esperit alegre sense oblidar la lluita i la reivindicació. 

    Per aconseguir arribar a tot arreu, Lourdes té un ordre establert que li funciona. Quan arriba la temporada de l’oliva, deixa la nena a l’escola (Lourdes és mare d’una nena de 4 anys i d’un noi de 20) i va al camp fins a les 16 h de la tarda, que és quan plega i baixa al molí. “Vas al molí?” Li pregunta Quique, sorprès. “Sí, és cert, no hi ha moltes dones als molins… però jo estic molt bé al món dels homes. Tinc un hobby que és totalment d’homes: la caça!”. No obstant això, sí que li ha passat alguna anècdota curiosa pel fet de ser dona, com un dels primers dies en què va portar el tractor i els pagesos la van parar per fer-li notar: “tu ets una dona!”. “Em penso que sí!”, explica, somrient, Lourdes, recordant que en aquells temps no es veien massa dones portant el tractor.

    Quique Pedret ha quedat garratibat per l’ímpetu de Lourdes. 

    Abans d’acomiadar-se, Lourdes deixa una reivindicació ben clara: “M’agradaria que ens donessin més suport i que es valori el que fem a les terres d’aquí, ja sigui oli, arròs, ramaderia… és igual”. I és que, segons ella, sembla que hi ha gent que no és conscient del que tenim a prop i que prefereix comprar producte de fora. “Aquí tenim molta qualitat i molts bons aliments. Que es valore!”. Queda dit. 

    Pots veure la conversa sencera aquí:

    https://www.youtube.com/watch?v=KBO9Zk4Pgtw  

  • FAMÍLIES D’OLI. ENTREVISTA: TERE SERRA PONS

    Tere Serra Pons: “Porto sempre una ungla de plegar olives al bolso” 

    Tere se sent orgullosa de formar part d’una nissaga d’almenys 4 generacions de pagesos. 

    Continuem amb les converses que Quique Pedret manté amb les persones que fan possible cada ampolla d’Olinyó 1870. Pagesos i pageses com Tere Serra Pons, que, gràcies a la seva dedicació, ens ofereixen olives de la màxima qualitat per elaborar el nostre oli. Vols conèixer la seva història?

    “Dona. D’Amposta. Pagesa, des de sempre”. Aquesta és la carta de presentació de Tere Serra Pons, de la cooperativa de la Galera, que protagonitza una nova edició de “Converses amb les famílies de l’oli” amb Quique Pedret. El de Tere és un testimoni d’una persona que ha respirat pagesia des del primer dia: “amb 3 o 4 anys ja anava a acompanyar als meus pares a plegar olives”. 

    Tere i Quique: una conversa distesa, entretinguda i enriquidora. 

    Filla de pagesos “de l’horta”, Tere forma part d’una nissaga de, com a mínim, 4 generacions dedicades al camp. Una tradició que ella ha mantingut, junt amb la seva parella: “Quan vaig conèixer l’Ismael, vam continuar al món de la pagesia, però amb altres cultius: principalment d’olivera, garrofer, fruits secs – ametlla i nous pacanes – i fruita dolça”. A més, aquesta parella no només cultiva, sinó que també fa la feina d’organitzar, classificar i vendre la seva producció. “Tenim una parada al mercat d’Amposta, des d’on comercialitzem la nostra fruita i el nostre fruit sec dos dies a la setmana”. Un doble esforç que Tere veu recompensat: “El que més m’agrada de la pagesia és haver plantat un arbre, veure com creix i vendre’n el fruit. La part gratificant és que el client t’ho valori”. 

    El somriure de Tere segur que contagia fins i tot a les oliveres! 

    La història de Tere amb les oliveres comença molt, molt aviat: “Quan era petita anàvem d’Amposta a Roquetes, amb els meus pares i mon germà, a plegar olives”. Es tracta d’una experiència de la qual en guarda un molt bon record. No pot evitar somriure quan relata aquells temps passats: “Ens quedàvem a dormir a la pallissa. Ens aixecàvem quan sortia el sol, mon pare preparava el foc, preparàvem el dinar… i a plegar olives!”. Potser per això encara li han quedat algunes seqüeles: “Sé plegar en ungla… encara les tinc i, de fet, en porto al bolso!”. Si això no és dedicació…

    Quique Pedret és un gran músic, humorista, biòleg… i millor conversador!

    I el present del conreu? Com el veu, Tere? “Ha canviat tot. Les oliveres es poden d’una altra manera i es tracten millor”. I completa, amb una mirada humorística però no faltada de raó: “Si el temps ens deixa, collim les olives i les portem a la cooperativa. Si, en canvi, ve el Senyor Vendaval i ens les tomba, hem d’anar a plegar-les abans que vinguin els lladregots!”. El caràcter positiu de Tere és, en si mateix, una forma d’entendre la pagesia: “Has de ser constant i tenir molta passió. I creure-t’ho, sobretot. Allò que vas a fer serà possible si tu t’ho creus, pensant en positiu”. És el consell d’una persona que porta el camp i la terra a l’ADN. 

    Pots veure la conversa sencera aquí:

    https://www.youtube.com/watch?v=5UpoPDhHYH0 

  • FAMÍLIES D’OLI. ENTREVISTA: MARIA CINTA SUBIRATS

    Maria Cinta Subirats: “Per ser pagès, s’ha de sentir” 

    Quan diem que la Maria Cinta porta tota la vida dedicada al camp, ho diem de debò.

    Comencem una sèrie d’articles on descobrirem, de primera mà, la història de les famílies que hi ha darrere d’Olinyó 1870. I arrenquem amb la Maria Cinta Subirats, de la Cooperativa de Mas de Barberans. Filla i mare de pagesos que coneixem gràcies a una magnífica conversa amb el Quique Pedret.

    “Converses amb les famílies de l’oli”. Així es titulen les entrevistes que el biòleg i músic Quique Pedret (de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries) va realitzar a diferents membres de l’equip de persones que fan possible Olinyó 1870. Vídeos distesos i de marcat caràcter familiar que ens permeten conèixer la vida de pageses i pagesos com la Maria  Cinta Subirats. La vols conèixer? Continua llegint!

    El Quique Pedret no fa entrevistes: té boniques converses amb les famílies d’oli.

    Que la Maria Cinta seria una dona de camp estava marcat pel destí. De fet, la seva finca (situada a set kilòmetres del poble) va ser el lloc on va donar els seus primers passos. I la seva carrera, com a pagesa, va començar aviat. Concretament, quan tenia 12 anys: “El meu pare estava malalt i vaig començar a treballar”. Va poder anar a col·legi, però, com a filla (i néta!) de pagesos, passava molt temps a la finca – de novembre al març – i, de fet, va ser allà on va aprendre a caminar. En guarda un bon record, de tota aquella infantesa, rondant entre finques, oliveres… i vinyes. Sí, sí: la família de la Maria Cinta no només feia oli a les comarques d’Olinyó; també feien vi! 

    El testimoni de la Maria Cinta és el testimoni de tota una generació.

    Una de les seves anècdotes més curioses, i que és un reflex de com han canviat els temps, és l’arribada del tractor. No era massa habitual que una dona portés maquinària i, de fet, moltes no tenien ni el carnet de conduir. Per això, la Maria Cinta explica que els homes la miraven una mica de reüll quan la veien a sobre del tractor… però el seu pare va recolzar-la sempre: “Mon pare em va impulsar molt a portar un tractor, com feien els homes.”

    Atentament: així s’han d’escoltar les persones que treballen la terra.

    I el futur? “Ara les terres les porta el meu fill”, diu la Maria Cinta. Pel que es veu, ser de pagès es porta a la sang. Però també t’ha d’agradar: “per ser pagès, s’ha de sentir”. Treballar la terra no és una feina fàcil, no té horaris marcats i s’ha de fer una gran inversió. “Però si no hi ha terres ni pagesia, la gent no sé què menjarà”, conclou la Maria Cinta. Una reflexió que ens deixa pensant fins a la pròxima entrega d’aquesta sèrie d’articles dedicats a les famílies d’oli.

    Pots veure la conversa sencera aquí:

    https://www.youtube.com/watch?v=I6f5aO09Q84