Maria Cinta Subirats: “Per ser pagès, s’ha de sentir”
Quan diem que la Maria Cinta porta tota la vida dedicada al camp, ho diem de debò.
Comencem una sèrie d’articles on descobrirem, de primera mà, la història de les famílies que hi ha darrere d’Olinyó 1870. I arrenquem amb la Maria Cinta Subirats, de la Cooperativa de Mas de Barberans. Filla i mare de pagesos que coneixem gràcies a una magnífica conversa amb el Quique Pedret.
“Converses amb les famílies de l’oli”. Així es titulen les entrevistes que el biòleg i músic Quique Pedret (de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries) va realitzar a diferents membres de l’equip de persones que fan possible Olinyó 1870. Vídeos distesos i de marcat caràcter familiar que ens permeten conèixer la vida de pageses i pagesos com la Maria Cinta Subirats. La vols conèixer? Continua llegint!
El Quique Pedret no fa entrevistes: té boniques converses amb les famílies d’oli.
Que la Maria Cinta seria una dona de camp estava marcat pel destí. De fet, la seva finca (situada a set kilòmetres del poble) va ser el lloc on va donar els seus primers passos. I la seva carrera, com a pagesa, va començar aviat. Concretament, quan tenia 12 anys: “El meu pare estava malalt i vaig començar a treballar”. Va poder anar a col·legi, però, com a filla (i néta!) de pagesos, passava molt temps a la finca – de novembre al març – i, de fet, va ser allà on va aprendre a caminar. En guarda un bon record, de tota aquella infantesa, rondant entre finques, oliveres… i vinyes. Sí, sí: la família de la Maria Cinta no només feia oli a les comarques d’Olinyó; també feien vi!
El testimoni de la Maria Cinta és el testimoni de tota una generació.
Una de les seves anècdotes més curioses, i que és un reflex de com han canviat els temps, és l’arribada del tractor. No era massa habitual que una dona portés maquinària i, de fet, moltes no tenien ni el carnet de conduir. Per això, la Maria Cinta explica que els homes la miraven una mica de reüll quan la veien a sobre del tractor… però el seu pare va recolzar-la sempre: “Mon pare em va impulsar molt a portar un tractor, com feien els homes.”
Atentament: així s’han d’escoltar les persones que treballen la terra.
I el futur? “Ara les terres les porta el meu fill”, diu la Maria Cinta. Pel que es veu, ser de pagès es porta a la sang. Però també t’ha d’agradar: “per ser pagès, s’ha de sentir”. Treballar la terra no és una feina fàcil, no té horaris marcats i s’ha de fer una gran inversió. “Però si no hi ha terres ni pagesia, la gent no sé què menjarà”, conclou la Maria Cinta. Una reflexió que ens deixa pensant fins a la pròxima entrega d’aquesta sèrie d’articles dedicats a les famílies d’oli.
Pots veure la conversa sencera aquí: